Tel: 93 451 59 40

C/ Provença 156, 4rt 3ª            08036  -  Barcelona

© 2019 Consulta Dr. Sarró

Darrera actualització: agost de 2019

Psiquiatra salvador sarro, psiquiatra dr sarro, psiquiatra barcelona, psiquiatra a barcelona, psiquiatra en barcelona, psicoterapia, depressio, ansietat, insomni, esquizofrenia, bipolar

Artur Sarró: psiquiatre, viatger i naturalista

 

ARTUR SARRÓ: PSIQUIATRE, VIATGER I NATURALISTA

 

El dia 9 d’agost de 2009, Artur Sarró traspassà als 74 anys i, en la notícia del seu òbit, es sintetitzava la seva vida amb els tres qualificatius que encapçalen aquesta breu semblança.

 

Psiquiatre com el seu pare Ramon Sarró – deixeble i introductor de Freud –, i viatger com l’avi Albert Martín, qui, com a editor, va publicar Maravillas de la vida animal, un llibre que el fascinà, tot iniciant-lo a la seva altra gran passió de la seva vida.

 

Aquí no correspon tractar d’Artur Sarró com el competent professional que fou, sinó de l’home lliurat a l’aventura dels viatges i al goig de la natura, que s’enllacen estretament.

 

En data 31 de maig de 2008, tan pròxima al seu final, “El Periódico” va publicar l’entrevista que li féu Xavier Moret, en la qual destacava la seva condició de gran viatger. En les respostes de l’Artur a les preguntes de l’entrevistador, destacava que l’Àfrica fou el seu destí predilecte, des d’una visita iniciàtica a Kenya el 1965, i que, del continent africà, en primer lloc el va atraure la fauna, però que “ després, en el tercer viatge, al Txad, vaig descobrir la gran varietat d’ètnies, una arquitectura interessant, el contacte amb la gent, les converses...”. Comprovem que, si volguéssim aprofundir mínimament la faceta viatgera de l’amic Artur, ens caldria un espai múltiple del que ara li dediquem per subratllar-ne la seva activitat com a naturalista i, sobretot, ornitòleg.

 

En efecte, veritable africanista, va visitar aquell continent més de quaranta vegades, deu o dotze de les quals ho foren al Marroc i la resta a l’Àfrica subsahariana. Diverses travesses del desert en “jeep”, sol o acompanyat; l’Àfrica oriental, sobretot Kenya i Tanzània, que ofereixen el major espectacle faunístic del planeta; i l’Àfrica occidental o atlàntica, on la faceta cultural i antropològica apareix en un primer pla. En la citada entrevista explicava que “mentre filmava el festival de Gerewol dels bororo, al Níger, la visió se m’ennuvolava perquè se m’escapaven llàgrimes d’emoció. És un espectacle veure centenars de famílies aplegades a la sabana per cantar, ballar, pactar matrimonis, fer negocis...”. I segueix: “El país dogon, a Mali i a les terres altes d’Etiòpia, també són impressionants”. Afegim-hi Camerun, la Costa d’Ivori, el Congo. I, encara, Botswana, Zimbabwe, i d’altres.

 

Un dels resultats dels recorreguts africans ha estat la impressionant col·lecció de màscares que Artur va aplegar, a la ratlla de cinc-centes, part de les quals es mostren en una gran sala de la seva casa, recobrint literalment totes les parets sense deixar el mínim espai buit. Un comentari adequat a aquesta exposició d’art africà, no està a l’abast del qui signa el present record.

 

Però Artur Sarró, en tant que incansable rodamón, no va pas limitar-se a la seva Àfrica estimada. Que sapiguem, va navegar per l’arxipèlag de les Galàpagos, abans que el turisme hi fes acte de presència. També va recórrer el Perú. I l’Índia, Ceilan, Myanmar, Tailàndia, Cambotja amb l’insuperable Angkor...

 

No cal dir que, a un nivell pròxim, Artur coneixia tots els indrets d’interès natural de la Península ibèrica, començant per Doñana i Gallocanta, i la majoria dels que tenen algun atractiu cultural.

 

Els inicis d’Artur Sarró com aficionat a la natura ho foren com aquariòfil. De solter disposava i tenia cura d’uns trenta aquaris. Una anècdota reveladora de la seva ictiofília l’explica la seva muller, Irene Maluquer. Es van conèixer l’any 1954 en un congrés mèdic, on ella exercia de traductora, i quan els van presentar, al sentir el seu cognom, Artur va preguntar-li:

  • Ets parenta de qui va escriure L’aquari d’aigua dolça?

Es referia a Salvador Maluquer Nicolau, oncle de Irene i autor d’aquest extens i documentat manual, editat a Barcelona l’any 1918.

 

El nuviatge i matrimoni, l’any 1959, fou decisiu per interessar Artur en l’ornitologia, ja que l’ambient familiar que aportava Irene no podia ser més favorable per a incitar l’interès pels ocells. Sobretot gràcies al seu germà Salvador, responsable aleshores de l’organització de l’associacionisme ornitològic a Catalunya, curador informal de la secció d’aus del Museu de Zoologia de Barcelona (ara de Ciències Naturals), i que iniciava – 1956 – l’estudi sistemàtic de l’avifauna del Delta de l’Ebre. Així doncs, de bon principi Artur participava a les excursions del grup català de la SEO, dirigides pel seu futur cunyat. Irene recordava que la primera d’aquelles sortides a la que assistí Artur fou a La Ricarda (el Prat de Llobregat), en el curs de la qual “descobrí” els ocells.

 

No tenim el registre de les prospeccions ornitològiques participades o practicades per Artur Sarró. Però, gràcies a la característica meticulositat de Salvador Maluquer, disposem de les referències, datades amb tota exactitud, dels assistents a totes les efectuades al Delta de l’Ebre entre 1956 i 1970. Afegim que aquest treball de Salvador Maluquer és el més ampli i exhaustiu sobre el Delta, acomplert en el segle XX. Doncs bé, Artur hi fou present en vint-i-quatre d’aquestes visites, de 1960 a 1969.

 

D’entre aquestes prospeccions destacaria la del 20 de maig de 1960, en el curs de la qual, juntament amb Salvador Maluquer, van trobar a l’illa de Buda, en la zona situada entre el Calaix de la Mar i les Moixarres, fins a vint-i-cinc nius de gavines (Larus ridibundus) a terra, entre les mates de soses o salicòrnia. Destaquem que constitueix la primera citació plenament comprovada de nidificació de l’espècie a la Península ibèrica (“Ardeola”, VI, 1).

 

El Delta de l’Ebre seguí essent un objectiu ornitològic predilecte d’Artur Sarró, ja conclosa l’esmentada campanya sistemàtica menada per Salvador Maluquer. Així, el 30 de maig de 1975, juntament amb Xavier Ferrer Parareda, descobriren, a la Punta de la Banya, la primera nidificació de la gavina capblanca (Larus genei) al Delta. Afegim al respecte, que deu anys enrere, en els dies 29 i 30 de juny de 1965, Artur, juntament amb el seu gran company i amic J.R. Pons Oliveras, havien trobat tres nius d’aquesta gavina a la llacuna de Fuente de Piedra (Màlaga), quan només se’n coneixia la cria a Doñana (“Ardeola”, 11, 2).

 

Una prova més d’aquesta dedicació al Delta de l’Ebre l’he trobada en un apunt a la meva llibreta de camp: “Artur Sarró comunica que a la darrera setmana de maig de 1981, va trobar nou polls d’ànec blanc (Tadorna tadorna) als Alfacs, després d’haver observat la parella d’adults a molt poca distància i en actitud de vetllar per la llocada”.

Les dues expedicions estrictament ornitològiques més notables en les què va participar Artur Sarró, foren a Mauritània.

 

En primer lloc, el maig de 1967, a l’anomenat “Banc d’Arguin”, una successió d’illots i de baixos a la costa nord de Mauritània, entre Port-Etienne i el cap Timiris, on niava o s’estacionava una riquíssima avifauna, sobretot paleàrtica. A més de l’Artur, els expedicionaris foren: J. R. Pons Oliveras, Wolfgang von Westernhagen i L. Gutiérrez Pagès (“Ardeola”, XII, 2).

 

I, com a continuació de l’anterior, un recorregut en “jeep” de 3.000 kms., per pistes, a través de territori mauritànic. Allí van trobar uns ocells molt refiats –no es caçaven- i de component més i més etiòpic, a mesura que es dirigien cap al sud (“Ardeola”, XIV).

 

No cal pas subratllar que en el curs dels viatges empresos per Artur Sarró, la natura i els ocells, en particular, hi ocupaven un lloc preferent. Així, al parc ornitològic de Keoladeo Ghana, al Rajasthan, en els anys vuitanta del segle XX, va poder veure i filmar els escassos exemplars, que encara hi passaven l’hivern, de la població occidental de la magnífica grua siberiana, tan amenaçada d’extinció.

 

En el curs de viatges compartits, hem pogut contemplar les nostres grues euroasiàtiques hivernant a les fonts del Nil blau, a Abissínia. L’abellerol carminat i la rara grua carunculada, al delta de l’Okavango. L’esplèndid paó reial salvatge i l’àgil gall silvestre (Gallus sonneratii) al parc de Nagarahole, a l’Índia del sud. O uns ànecs canyella al riu Ayeyarwaddy, la columna vertebral de Myanmar.

 

A part dels articles científics ressenyats, Artur Sarró ha deixat un gran nombre d’articles d’opinió així com de caràcter informatiu, en els quals palesa la riquesa natural – sobretot ornitològica– existent, i el gran risc que corre per l’acció humana. Articles a la revista “Destino”, nombrosíssims a “La Vanguardia”, a “Vida silvestre”, a “Caza fotogràfica”, a “Gaceta ilustrada”, i d’altres.

 

És d’una gran importància la producció de documentals –una quarantena– de tema naturalístic, que es segueixen projectant, tot mantenint vivent entre nosaltres, la presència d’Artur. Citem: “Marisma viva”, “Sierra viva”, “Lagunas y corrales de Doñana”, el “Banc d’Arguin”, així com dels molts països africans visitats. I no cal ponderar la riquesa del seu arxiu fotogràfic. Just reconeixement dels seus mèrits, li fou atorgada la Medalla 2005-2006 d’UNICA (Union Internacionale du Cinema Non Professionnel).

 

Cal destacar que l’actuació pública tan notòria d’Artur Sarró en pro de la natura, la inicià en un període en el qual eren ben escasses les manifestacions d’aquesta índole. I ho féu en un doble aspecte: per la transmissió apassionada del seu interès per la vida animal; i per la constant i aferrissada defensa del patrimoni natural que hem de protegir i transmetre a les futures generacions.                                                                                                                                                                    

Per a concloure, voldria subratllar els trets més destacats que caracteritzaren la personalitat de l’amic i cosí Artur Sarró.

 

Comencem per l’amistat. Artur vivia envoltat d’amics, el millor indicador de la seva excel·lència, que l’acompanyaren en els seus viatges, i també, i molt, en la seva malaltia final. Entre tots ells cal destacar Josep Ramon Pons Oliveras, company fraternal d’innumerables excursions i de veritables expedicions als indrets més insospitats.

 

La família ocupava un lloc essencial en la seva agenda vital. Només cal dir que, sempre que era possible, Irene l’acompanyava. I no pas a París o a Londres, sinó a visitar els pigmeus de la selva del Congo o a dormir al ras a Botswana.

 

Frugal, adaptable en extrem a les terres que visitava. Era un model i un exemple, especialment pels que vam veure’l menjar, amb autèntica fruïció, la gomosa “injera” de gust àcid, aliment bàsic als altiplans abissinis.

 

Professionalment, com a psiquiatre, fou d’una honestedat proverbial. Qualitat que s’estenia a tots els àmbits de la seva existència.

 

Finalment, cal ressaltar l’entusiasme, que, com una arrel vital impulsava moltes de les seves realitzacions. Una anècdota viscuda ho il·lustra. En el curs d’una acampada a l’Okavango, el nostre grup contemplava una posta de sol a la vora del riu. Com tinc escrit a les meves notes: “Tot just quan el declivi del sol havia atès la línia de l’horitzó, aparegué enfront nostre un ramat d’elefants que anaven a abeurar-se. En comptarem fins a divuit, de totes les mides i edats... Mentre bevien, el cel virava al rosat i, després, al roig cada cop més intens. I els elefants, assossegats, continuaven xuclant l’aigua... A nosaltres, meravellats per l’espectacle, ens costà reaccionar com a fotògrafs. Artur Sarró, entusiasmat, exclamà: “Això val totes les pessetes del món”. Era l’any 1992 i encara no regia l’euro!

 

L'Abellerol. Estiu/tardor/2009

Joaquim  Maluquer  Sostres

Share on Facebook
Share on Twitter
Please reload

Entradas recientes
Please reload

Archivo
Please reload

Buscar por tags
Please reload

Síguenos
  • Facebook Basic Square
  • Twitter Basic Square
  • Google+ Basic Square